Espera coi
GeneralRevius

Neo Geo. The Future is Now

Poques vegades en la història dels videojocs dues paraules han tingut tant de pes i tanta transcendència com les sigles amb què SNK (Shin Nihon Kikaku), la llegendària companyia japonesa de videojocs arcade que tant va impressionar el món sencer al llarg dels anys noranta , va donar a conèixer la que va ser la consola més bèstia, més potent, més exclusiva i més inabastable que s’ha conegut dins d’una generació de sistemes de videojocs domèstics: Neo Geo AES.


En aquella salvatge generació de consoles, tremendament renyida i amb unes contrincants tan carismàtiques com diferents eren els punts de vista d’entendre els videojocs entre elles, es va desencadenar una ferotge i apassionant contesa de tal magnitud i de tant calat entre els jugadors que van tenir la sort de viure aquella època, que mai s’ha tornat a veure res semblant ni, segurament, es tornarà a veure en el món dels videojocs: l’era de les consoles 16 bits. Us convidem a que us uniu a nosaltres per reviure aquells anys incomparables des d’un punt de vista diferent, un punt de vista especial on col·loquem la nostra retro-mira en el privilegiat seient de la més alta potència arcade i de la més brutal espectacularitat dels salons recreatius, rememorant aquells temps passats que tan gustosament guardem en les nostres memòries des de la part més exclusiva possible d’aquella època inigualable i irrepetible. Benvinguts al sistema de videojocs més espectacular d’una època llegendària on va viure, i segueix vivint, la màxima expressió dels píxels en els 16 bits. Benvinguts a la recreativa a casa. Benvinguts a Neo Geo.

Del saló recreatiu a casa teva.

A la fi dels anys vuitanta, SNK va decidir entrar de ple en el desenvolupament d’un espectacular i molt potent sistema de hardware per a salons recreatius. Però el sorprenent d’aquest nou maquinari era que les seves atemoridores capacitats no eren la qualitat que més ressaltava d’aquella placa recreativa, sinó que el que més enrenou va causar va ser la versatilitat que oferia aquesta placa i que va suposar, en el ja llunyà any 1990, que la companyia donés la campanada en els salons recreatius amb un sistema revolucionari que canviaria significativament el model de negoci coin-up (especialment des del punt de vista dels propietaris de les sales arcade), ja que va crear una placa recreativa que meravellava no només per la seva generosa quantitat de potència i altres bondats tècniques, sinó perquè comptava amb una utilíssima versatilitat mai vista fins llavors en els salons recreatius: disposava de ranures on es podien inserir i intercanviar cartutxos de jocs. Això, més que un avanç, va suposar una espècie de revolució, ja que els permetia als propietaris de salons recreatius estalviar-se una bona quantitat de diners, perquè ja no havien de canviar tot l’interior d’una recreativa si volien canviar un joc (amb l’elevat cost que els suposava, ja que les plaques i components d’una màquina arcade tenien un preu realment elevat), de sobte tot es va reduir a simplement treure un cartutx i posar un altre. Així, sense més. Sense haver de canviar la placa recreativa ni res de res. Però què m’estàs explicant? Es van haver de preguntar aquells propietaris dels nostres enyorats salons. Doncs sí, gairebé, gairebé com una consola domèstica. A que és flipant? Quantes vas a voler? XD tampoc seria així, és clar, ja que la MVS tindria el seu bon preu, sense oblidar-nos esmentar que SNK va tenir en compte realitzar alguna petita modificació en els connectors perquè els cartutxos de MVS i d’AES no fossin igual, i així evitar la temptació de fer el parany, ja que eren més cars els cartutxos de MVS que els de AES (avui dia és justament a l’inrevés). Aquesta meravellosa i versàtil placa recreativa es va donar a conèixer, com bé sabeu, com Neo Geo MVS (Multi Video System) i va suposar el tret de sortida per a l’època més gloriosa i mítica de la companyia i a uns anys inoblidables en els recreatius en els quals els gràfics, els sons i la jugabilitat van arribar a nivells realment sorprenents i espectaculars. Sens dubte havien donat en la tecla adequada (altres companyies ho havien intentat amb anterioritat amb fórmules similars, però sense èxit), ja que Neo Geo MVS es va convertir en un veritable èxit, tal com es pretenia des del moment de la seva concepció.


No contents amb això, en la companyia d’Osaka van tenir la genial idea de crear una versió una mica diferent de la poderosa MVS, una versió amb un punt de vista un tant diferent, una versió que utilitzés la mateixa placa MVS però enfocada a un ús més privat i no tan generalista com els salons recreatius: Neo Geo AES (Advanced Entertainment System, una clara al·lusió a la NES), coneguda per tots com la Neo Geo (de tota la vida).
Aquesta consolitzada versió de la placa arcade MVS, a causa dels seus alts costos de fabricació (no oblidem que no deixava de ser una placa recreativa per a casa), va tenir uns inicis bastant peculiars i diferents a tot el conegut fins llavors, ja que abans que la seva comercialització al gran públic fos una realitat, SNK va fer el següent: destinar un bon nombre d’unitats de la nova AES a grans hotels, bars i restaurants de prestigi on oferien als seus clients l’opció de gaudir d’un potentíssim sistema d’entreteniment arcade sota règim de lloguer (en realitat el que llogaven eren els cartutxos), accedint d’aquesta particular manera a la consola-recreativa més potent del món, gaudint d’una veritable i apassionant experiència arcade en la privacitat de les seves habitacions o en un espai reservat del local. Sorprenent, no? Els japonesos i la seva peculiar cultura mai deixen de sorprendre’ns… Després d’això i després de diversos estudis de mercat, en SNK van advertir que existia un interessant nombre de persones que estarien disposades a desemborsar les altes quantitats que demandava l’adquisició de la consola i els seus jocs per tenir en propietat una Neo Geo AES, ja que s’havien quedat meravellades davant la immensitat i espectacularitat vistes en aquella videoconsola amb ànima i cor arcade. De manera que la monstruosament potent Neo Geo AES va veure finalment llum verda a la seva comercialització, donant l’opció als jugadors més exigents (i més rics, és clar) de disposar a casa d’un veritable sistema de videojocs arcade.
The Future is now …

Un sistema inabastable. Més que un somni per als amants dels videojocs.

Neo Geo era molt més que potència. Neo Geo era molt més que exclusivitat. Neo Geo era, en definitiva, un autèntic somni fet realitat: duia fins als nostres llars tota l’espectacularitat i grandesa dels videojocs de saló recreatiu, tan fantàstics i tan esglaiadorament superiors a quant hi havia al mercat, que és impossible transmetre amb paraules la inabastable i profunda sensació de sorpresa i estupefacció amb què Neo Geo va inundar els nostres cors després del titànic impacte de la seva arribada. Va ser tant i tan intens el que ens va fer sentir aquella bèstia en els primers anys de la dècada dels noranta, que és realment difícil que una altra consola pugui tornar a transmetre alguna cosa semblant i que, seriosament dubtem, es torni a repetir. Per això, hem de tenir en compte l’època concreta en què alguna cosa així succeeix i el context històric-tecnològic que s’està vivint en aquest moment, per la qual cosa podem afirmar que la Neo Geo va sortir a la palestra justament en uns anys apassionants en què :

  1. la informació sobre els videojocs escassejava i era molt limitada (amb tot el que això comportava)
  2. no era fàcil accedir a un sistema de videojocs, ja que eren molts més els que no tenien un sistema d’entreteniment a casa que els que sí que tenien la sort de tenir-lo. Parlem, com no, dels sistemes de la gent “normal”: ordinadors i consoles de 8 i 16 bits (aquestes últimes ja amb uns preus més que respectables per a l’època).
  3. Els videojocs més punters i més espectaculars eren als salons recreatius. No hi havia manera possible de gaudir aquells jocs a casa, sí o sí havíem de sortir de la nostra llar per anar a jugar a la sala arcade.
  4. transmetien l’adorable (i veritable) sensació de que eren alguna cosa pràcticament màgica que impactava profundament; bé sabem que avui en dia no tenen ni l’impacte ni la capacitat de sorpresa d’aquells anys

En resum, la Neo Geo va arribar en el moment just i idoni per sorprendre i fascinar a uns nivells totalment desconeguts fins ara. Només una màquina així podia fer el que va fer aquesta consola, quedant-nos absorts amb el simple fet de veure unes poques imatges estàtiques dels seus jocs a les pàgines de les Micromanía, Hobby Consolas o Superjuegos de l’època, que gairebé ni ens ho crèiem. Veies les captures de pantalla de jocs de sistemes tan desitjats com Mega Drive, Super Nintendo, Amiga o Atari ST i et meravellaves amb els seus gràfics i colorits. Però quan passaves pàgina, i sense esperar veies davant teu les imatges d’un joc de Neo Geo… Òstia p ….! Què és això? És espectacular… No hi havia cap dubte, ni hi havia lloc per a qualsevol discussió possible, que allò era clara i indiscutiblement en un altre nivell superior, en una altra lliga: els enormes i brutals sprites dels personatges, sorprenentment colorits i definits, els seus espectaculars paisatges de fons, tan enlluernadors, adorables i carregats de tant detall que no podies sinó caure irremeiablement atrapat sota la seva paorosa i inabastable bellesa… Allò era pur art!

Els teus ulls brillaven amb força, la mandíbula inferior se  t’afluixava sense adonar-te’n i es desprenia lenta però inexorablement cap a terra mentre el teu cervell, àvid com un lleó famolenc, intentava digerir i assimilar aquella explosió de colorits i detallats gràfics sense parangó. Tan superior era a tot el que havia!
Però, com no anava a ser-ho? La Neo Geo AES era única i increïble, ja que SNK va aconseguir fusionar amb gran èxit en un mateix sistema, dues qualitats que només podien donar com a resultat una cosa fora de sèrie en el camp de l’incipient entreteniment lúdic virtual:

  1. un totpoderós sistema d’entreteniment
  2. genuïnes i veritables sensacions del més pur esperit arcade dels salons recreatius

Gràcies a la unió d’aquells dos conceptes, els seus jocs, al contrari que en els sistemes rivals, no eren ports ni conversions de jocs arcade amb les conegudes reduccions gràfiques, sonores i jugables que repercutien negativament en l’experiència final, sinó que eren exactament els mateixos jocs als que havíem estat jugant al saló recreatiu amb la brutal MVS: espectaculars gràfics que treien el singlot, un captivador so d’una qualitat impressionant, la seva endimoniada i viciant jugabilitat… tot això recollit en un colós i intimidant compendi electrònic per gaudir-lo directament des del saló de casa teva. Amb la Neo Geo AES no valien aquelles expressions que tantes vegades fèiem servir en veure algunes meritòries conversions de videojocs arcade en altres sistemes: Òstia, aquest joc és com la màquina! Quina passada! Ja l’has vist? És igual que la màquina! Feliç ignorància… Res més lluny de la realitat! Tot i que les millors conversions d’aquells videojocs arcade en sistemes com la Súper Nintendo, Mega Drive, Commodore Amiga o Atari ST s’acostaven (unes més que d’altres) al que era la màquina original (els 16 bits domèstics van donar un bon mos a l’abisme tecnològic que separava recreatius-casa), era més que indubtable que en veritat no eren com la màquina recreativa. La dolorosa realitat ens demostrava sense pietat, encara que no ho veiéssim o no volguéssim veure-ho, que eren jocs inferiors al que habitava en els cors de les recreatives; menció a part per al aleshores desconegut pc japonès Sharp X68000, també amb un preu elevadíssim, que mai va sortir del Japó i que gràcies a les seves capacitats tècniques i a les “manetes” d’alguns dels millors programadors japonesos del moment, compta en el seu haver amb tremendes conversions arcade que són gairebé “píxel perfect”, encara que clar, si impossible era aconseguir una Neo Geo AES, més impossible encara era fer-se amb aquest ordinador japonès (però tot el relacionat amb aquest ordinador, és una altra història). I encara que certament no li donàvem massa importància llavors o simplement ni sabíem que aquell joc en la nostra consola o ordinador era inferior a l’arcade (tampoc teníem a prop una recreativa o una Neo Geo amb la qual comparar directament el videojoc), la veritat és que aquell que va gaudir d’una bona conversió arcade a casa ja era molt i molt més del que la majoria teniem, per exemple i per dir alguns: Golden Axe a la Mega Drive, UN Squadron en la Súper Nintendo, Chase H.Q. a l’Amiga… el que va tenir algun d’aquests jocs en el seu moment ja era considerat un privilegiat, un afortunat. Allò era el més sorprenent en el nostre dia a dia, és clar. Amb la Neo Geo AES era una altra història, allò era realment una altra història: amb aquesta consola entraves directament en un altre nivell; tot era molt diferent.

Amb aquest meravellós sistema sí podies aconseguir el Nirvana, ja que SÍ estaves jugant al MATEIX joc que havies vist en els recreatius. Era una autèntica versió “Píxel Perfect” o 1: 1 de la màquina original. Això, al seu moment, era tan sorprenent que gairebé ni ens ho crèiem, alguna cosa com veure que avui dia deixessin d’emetre per la tele els “genials” reality shows amb què ens amenitzen la vetllada. Impossible, oi? Doncs així era també Neo Geo, una màquina impossible: impossible de tenir i impossible de no ser desitjada. Tenir per al teu ús privat aquells brutals videojocs en què tantes xapes de cinc duros varem fulminar i als que tantes visites vam fer a la sala recreativa només per veure’ls en moviment i que cap altre sistema del món podia oferir-te perquè ningú els podia tenir? Reconeguem-ho: haguéssim venut, sense dubtar-ho ni un moment, l’ànima del nostre jove cos a qualsevol que l’hagués comprat per tal de ser un dels escassos però afortunadíssims propietaris d’una Neo Geo AES en la primera meitat dels noranta, el primer sistema del món capaç de fer realitat el somni de tenir genuïns videojocs recreatius a casa teva.
A través d’aquesta senzilla taula comparativa podreu veure a les clares les diferències tècniques més visibles entre les seves contemporànies de la quarta generació:

Les diferències tècniques i de vendes, com veieu, són més que evidents.

Aquelles inconfusibles i orgulloses sigles daurades relluint sobre el cos negre de la consola sempre han estat lligades a alguna cosa que va ser molt més que un fosc objecte de desig, tan desitjada, tan admirada i carregada de tantíssima exclusivitat, que era tan difícil de veure com ho és creuar-te avui dia pel carrer amb un Bugatti Veyron: era pràcticament segur que mai, hem dit mai, anaves a tenir el privilegi d’estar físicament davant d’una Neo Geo AES (no és cap broma, això era així, per això fem aquesta comparació, per deixar clar el que realment era aquesta consola). La simple i sola pronunciació d’aquelles sigles convertides ràpidament en llegenda, carregades amb una màgia invencible, arrasadora i intimidatòria com un poderós drac enfrontant als seus atemorits oponents, tenien la facultat de dibuixar automàtica i immediatament en les ments dels jugadors de l’època una incommensurable imatge d’excel·lència, exclusivitat i qualitat gràfica, sonora i jugable impossibles d’igualar. Un autèntic monstre. A més, Neo Geo AES també és única per un motiu molt especial i que té una força inamovible, tan impressionant com intangible, ja que la creació de SNK va tenir, té i tindrà una qualitat que cap altra consola ha tingut mai: va néixer convertida en mite, com a mite ha perdurat fins als nostres dies i com a mite seguirà vivint per sempre, ocupant sens dubte un lloc d’honor entre els més grans de l’Olimp dels videojocs. Simplement brutal. Oblideu-se del per sí només feble Cervell de la Bèstia de la Súper Nintendo, de la virtual il·lusió del Blast Processing de la Mega Drive o de les especials capacitats de qualsevol ordinador Amiga o Atari ST de l’època. No hi havia res (i quan diem res, és res) en aquells anys que un pogués tenir a casa i que igualés qualsevol videojoc d’aquella deessa de anguloses línies vestida de negre: Neo Geo deixava a la cuneta qualsevol intent de les seves rivals per intentar igualar les seves prestacions. Tenia, benvolguts amics i amigues, un brutal halo de superioritat que irremeiablement la precedia allà on hi hagués o simplement es parlés d’una màquina de SNK.

I quin era el preu a pagar per poder gaudir d’una recreativa a la llar?

Molt. Massa. Una autèntica barbaritat. La quantitat a desemborsar per tenir aquest somni fet realitat i que podies tocar amb les mans, veure amb els teus ulls i escoltar amb les teves orelles era totalment inabastable per a la gran majoria dels mortals. La Neo Geo (tant MVS com AES) guardava al seu interior un maquinari molt potent, realment potent i terriblement capaç, dissenyat específica i especialment per a jocs amb grans càrregues gràfiques en 2D, amb una facilitat palpable per mostrar uns enormes i colorits sprites realment sorprenents i que no es van igualar, atenció a la dada, fins a l’arribada de la generació dels 128 bits a finals dels noranta i principis dels dos mil, amb autèntiques bèsties com la Dreamcast, PS2, GameCube o sobretot amb la Xbox. Déu n’hi do escolti! Que fins dues generacions després, els seus jocs no poguessin ser igualats tal qual en els salons recreatius diu, i molt, de les veritables capacitats en 2D de la creació de SNK. Les 32 bits (Saturn i PSX), tot i que van rebre un bon nombre de conversions arcade i exceptuant conversions de jocs vuitantens, no tenien jocs “Pixel Perfect” de grans arcades dels noranta, sent encara superiors les versions originals, com ara:

  1. The King of Fighters 95
  2. In the Hunt
  3. Marvel vs Capcom
  4. Street Fighter Alpha 2
  5. Metal Slug X

De fet, la més capaç per a les 2D com era la Saturn, necessitava de l’ús de cartutxos que ampliaven la memòria ram per poder aproximar-se als grans jocs en 2D de les recreatives (les conversions 2D per PSX, tot i que bones, eren inferiors). Es podria dir, que Neo Geo va arribar en un moment en què poder gaudir de veritables videojocs recreatius a casa era una cosa molt difícil de creure i molt complicat d’assimilar, ja que tecnològicament era tan avançada i eren tan cars els components que portava al seu interior i era tan inabastable el poder fer realitat el somni de tenir físicament a les teves mans aquells jocs, que és que directament ni et plantejaves el tenir una Neo Geo. Aquesta possibilitat NOMÉS cabia en somnis …

Sabies que la Neo Geo AES existia gràcies a les revistes, però res més. La seva elevadíssima exclusivitat, el seu catxé només accessible per a les butxaques més plenes, la seva potència sense rival i aquella omnipotent i torbadora màgia que desprenia sensacional i inigualable lamentablement tenien, com ja hem dit, un preu. I vaja preu! El muntant que havia de desemborsar per fer-se amb aquesta genialitat tecnològica, més de cent mil de les antigues pessetes (més de 600 € si haguéssim comprat en euros en aquells anys) si volies la consola, dos joysticks (per cert, que la qualitat, durabilitat i tacte dels joysticks originals de Neo Geo és una cosa sorprenent, realment impressionants i a l’altura de la consola i els jocs) i un joc o dos, equivalien directament al salari d’un mes de principis dels noranta d’un treballador amb una remuneració respectable. Anaven el teu pare o la teva mare a deixar d’alimentar, vestir i mantenir una família de quatre o cinc persones perquè tu tinguessis una Neo Geo a la teva habitació? No cal que contestis, també nosaltres ho sabem… Actualment, i atenent al canvi de divisa i de la inflació dels diners, aquestes més de cent mil pessetes que havia de desemborsar per una Neo Geo a principis dels noranta, es converteixen avui en dia, aproximadament, en uns més que respectables mil dos cents euros. Mil dos-cents moniatos per una consola, dos joysticks i un cartutx o dos de videojocs amb un joc per cartutx? A veure, doni’m un moment per pensar-ho, senyor dependent… és el que diries abans de donar mitja volta i, amb el cap cot i llàgrimes als ulls, sortir cagant hòsties de la botiga de videojocs (botiga que no era qualsevol botiga de videojocs com les que et pots trobar avui dia i que hi ha en tantes ciutats, ja que la Neo Geo AES no la comercialitzaven en qualsevol lloc, no tots eren capaços o no s’atrevien a comercialitzar-la).
Però el major problema no era la compra de la consola, no senyor, ja que el major escull el teníem, molt al nostre pesar, en el preu dels seus jocs. Els cartutxos per a la Neo Geo eren, en la majoria dels casos, tan cars o més que una Mega Drive o una Súper Nintendo i, en altres ocasions, fins gairebé més cars que un ordinador Amiga o que la mateixa Neo Geo AES… no només els components que muntava la consola eren els més punters en l’època, els mateixos cartutxos de videojocs també eren especials:

  1. tenien els seus propis xips especials (al més pur estil Super Nintendo, ja que la Neo Geo no permetia potenciar les seves capacitats originals a través de components externs com el MegaCD)
  2. tenien molta més capacitat d’emmagatzematge que els cartutxos de les altres consoles. Abans, els preus de les memòries suposaven un alt cost d’adquisició, i la culpa que els cartutxos de jocs per a Mega Drive, Súper Nes o PC Engine o els disquets del Commodore Amiga estiguessin limitats quant a la seva capacitat d’emmagatzematge, era per aquest elevat cost que tenien les memòries, de manera que l’espai amb què es comptava per programar un videojoc era bastant menor que el que hi havia als cartutxos de Neo Geo.

És clar, si tenim en compte la presència de xips especials addicionals i l’extra de memòria que muntaven els cartutxos de Neo Geo, entendrem com aquests contribuïen irremeiablement al terrible encariment dels seus preus, fent que la compra d’un nou joc per a la Neo Geo fos una autèntica inversió a l’abast de molt pocs (almenys es tenia l’absoluta certesa que no hi havia res tan brutal i increïble com aquells videojocs).

Què les setze mil peles que costaven els jocs més cars de Súper Nintendo (això si tenies la sort de tenir una Súper Nintendo, és clar) ja suposaven un alt desemborsament i que per això només tenies un joc o dos a l’any, i gràcies? Doncs millor no parlem del que costaven els cartutxos per a la bèstia de SNK: els seus preus anaven des de les més de vint mil pessetes dels més barats (uns 150 € si en aquells anys haguéssim comprat en euros), passant entre les quaranta-cinc o cinquanta mil pessetes (250-300 € en l’època) fins a unes terrorífiques setanta-cinc o vuitanta mil peles per jocs com Metal Slug, Blazing Star, The King of Fighters o Garou: Mark of the Wolves en la segona meitat de la dècada dels noranta (això en part era perquè calia importar-los, ja que en aquesta època la Neo Geo ja no es comercialitzava oficialment al nostre territori). T’ho traduïm en euros actuals? Com? ¿Quatre-cents vuitanta euros dius? Sens dubte has calculat bé, però no has tingut en compte la joiosa i punyetera inflació (igual que hem fet en calcular l’hipotètic preu actual de la consola)… així que feu-vos una idea del que costava adquirir en aquella època un dels jocs més punters del moment, una fortuna! Gairebé tant com la pròpia consola, i només per un únic joc… Disculpeu-me, però no puc evitar tornar un moment a aquells instants en què tenia la revista oberta davant els meus desorbitats ulls: OSTIA! Estan bojos aquests paios! Què s’han fumat? Quina animalada! Qui va a gastar-se aquesta pasta?

Elevadíssima exclusivitat només apta per a les butxaques més benestants i adinerades. Sí, la seva espectacularitat era inigualable i et deixava amb la boca oberta diversos dies i el cor ferit de per vida (per no parlar de la cartera), però aquests preus eren una autèntica bogeria, gairebé una aberració. El Rolls Royce de les consoles, amic…


Com a curiositat i com a dada reveladora de els seus orígens (i el seu preu), sapigueu que l’estructura sota la qual SNK va crear la placa MVS i per tant la Neo Geo AES, segueix els mateix patrons que els que Sega havia utilitzat uns anys abans per la seva aclamada Sega System 16 (Out Run, After Burner, Space Harrier, Super Hang On, Golden Axe…) i que posteriorment va ser la columna vertebral a partir de la qual va néixer la seva 16 Bits de sobretaula, la Mega Drive, per a la qual es van substituir alguns dels components originals de la Sega System 16 per altres menys punters que retallaven la seva potència, però que rebaixaven el seu cost de fabricació, fent-la més accessible a la gent normal (just el que no van fer en SNK). Aquesta dada aclaridora serveix per veure clarament la diferència entre les consoles de Sega, Nintendo i Nec de la immensa Neo Geo: això era una autèntica recreativa.

Els jocs de Neo Geo AES i, com no, de MVS.

Sempre s’ha dit, i ben cert és, que una consola o plataforma de videojocs es deu als seus jocs. La seva raó d’existència no tindria sentit si no hi hagués jocs per a ella i, com millors siguin els seus jocs, millor serà el propi sistema. És una cosa mútua.

Per a què es vol molta potència si no s’utilitza degudament i no es treu profit del que has creat? (bàsicament el que ha fet Sony amb la malaguanyada PS Vita… quin malbaratament de consola!). Afortunadament, això no va ocórrer amb la creació de SNK. En el cas de Neo Geo AES, el catàleg es nodria exclusivament de títols que ja havien aterrat amb anterioritat per a la placa MVS en els salons recreatius, i hi ha un recíproc sentiment d’amor-odi entre el seu catàleg de jocs i la pròpia consola provocat pel seu reconegudíssim origen arcade, ja que encara que guarda per a si autèntiques i veritables joies jugables que s’han convertit, per mèrit propi, en clàssics entre els clàssics, és trist (en part) que la Neo Geo AES quedés encasellada com la consola dels jocs de lluita 1vs1, fent que la major part dels jocs del seu catàleg siguin del bel·licós gènere de l’estomacada que va arrasar a les sales recreatives i en les cases en els noranta. I encara que evidentment els jocs de lluita 1vs1 de Neo Geo són del millor que ha existit, i existeix, en jocs d’aquest gènere, això va provocar que el seu catàleg es quedés orfe de títols d’un altre tipus de gèneres, com les plataformes, tan populars en aquella època, o els RPG que tan de moda es van posar en els noranta. Tot i així, és totalment indiscutible que en el seu catàleg descansen veritables exquisideses arcade tan increïbles com meravelloses i que en el seu moment van ser l’enveja de qualsevol companyia de videojocs.
Fem un breu repàs als que són alguns dels títols més notables que van sortir en les dues versions de Neo Geo, tant AES com MVS i que tot bon aficionat als videojocs retro coneix de sobres:

NAM-1975 (1990)
El primer joc de Neo Geo, inspirat sens dubte en l’arxiconegut Cabal de l’any 1988, només que amb millors gràfics i so i amb una altra història diferent: hem de rescatar un científic i a la seva filla de les urpes enemigues… encara que ens tenen reservada alguna sorpresa que no esperàvem. Hi ha gran quantitat de metralladores, llançaflames i granades. Agafa-les, equipa’t i fes saltar pels aires a tots els teus enemics.

MAGICIAN LORD (1990)
Un altre dels títols de llançament de la Neo Geo i que es va arribar a comercialitzar al costat de la versió AES. En ell encarnem a Elta, un mag capaç de transformar-se en diverses formes com la d’un drac o un ninja, entre d’altres. En el seu moment vam quedar impactats davant el desplegament gràfic mostrat en pantalla, només comparable a la seua mortal dificultat. La seva mecànica ha envellit una mica malament, però segueix sent disfrutable avui dia.

SPINMASTER (1993)
Algú a l’extinta Data East devia pensar que res com un io-io per repartir estopa de valent a tort i a dret, ja que els protagonistes d’aquest colorit run & gun es llancen a l’aventura armats amb aquests rotatoris objectes. Genialitat i frenetisme a parts iguals. Usa els poders especials per millorar “les teves armes” i fer-te amb els fragments del mapa que et conduiran a un antic tresor. Coin Up pura i dura.

SUPERSIDEKICKS / 2/3
Oblida’t de la simulació dels FIFA i PRO, aquí prima l’espectacularitat gràfica i el joc arcade. Aquesta saga ens va deixar encantats amb els seus gegantins gràfics incomparables i la seva addictiva jugabilitat, sobretot amb un amic al costat. Posa’t l’elàstica de la teva selecció i a per ells. No oblidis que els gols es marquen de rebot i … Aquest àrbitre està cec!

STREET HOOP (1994)
Esmaixades i salts espectaculars, equips de tres contra tres de tot el món, tremenda jugabilitat addictiva purament arcade… no cal que diguem res més. Street Hoop és un dels millors jocs de bàsquet de tall arcade que vas a trobar-te. Sí, copia la fórmula de cert joc de Midway, però ho fa tan bé i amb tanta personalitat, que indiscutiblement caus rendit als seus peus sense remei. Impressionant per partides a dobles.

Windjammers (1994)
Brutal reinterpretació del pioner Pong i que en el seu moment no va obtenir el merescut reconeixement després del seu pas pels circuits de la MVS i l’AES. S’ha convertit amb els anys en un dels millors jocs del catàleg, i per mèrits propis: hem de colar el nostre FRISBIE a la porteria del rival, fent per a això ús de velocitat, reflexos, perícia i tirs especials. Un imprescindible amb el qual els piques contra un amic poden convertir-se en èpics.

NEO TURF MASTERS (1996)
Qui va dir que el golf era avorrit? Per descomptat ho és, però en el cas de Neo Geo van saber extreure-li aquesta “quinta essència” tan difícil d’aconseguir. Aquest Neo Turf Masters és una veritable joia dels videojocs esportius arcade en particular, i de tots els videojocs en general. El seu sistema de joc àgil i accessible es converteix a poc a poc en un autèntic i addictiu desafiament a mesura que entren en joc elements com la velocitat de la bola, la força i direcció del vent, quin tipus de pal faràs servir, on està ubicat el forat… un obra mestra que va causar sensació en els recreatius i que amb el pas dels anys no ha anat sinó millorant com el bon vi. On the Green!

METAL SLUG / 2 / X / 3
Hi ha jocs que justifiquen per si mateix la compra d’una consola. Aquest és sens dubte el cas de Metal Slug, un dels millors (sinó el millor) run and gun de la història dels videojocs. Acció frenètica i sense descans, milers de trets per tot arreu, vehicles de combat per tot arreu, explosions, bons tocs d’humor… i un brutal apartat gràfic amb el qual a més d’un se li van caure els ous a terra . Amb una banda sonora èpica com a companya de viatge, prepara’t per derrotar un parodiat exèrcit nazi o a enemics d’altres planetes en el tercer lliurament de la saga. Clàssic atemporal on els hagi. El seu impacte a les sales recreatives va ser dels que creen afició, deixant als jugadors completament aclaparats. Els seus gràfics i la seva tremenda jugabilitat no passen de moda. No és estrany, perquè Heavy Machine Gun!!

Sengoku 3 (2001)
És cert que hi ha escassetat de beat em ups en Neo Geo, però Sengoku 3, llançat a la fi de la vida de la consola, és capaç de rescabalar ell solet als jugadors que demanaven aquest tipus de jocs en Neo Geo. Gràfics realment bons, cinc personatges a triar armats amb temibles espases, control més propi d’un joc de lluita amb possibilitat de realitzar combos i deslligar poderosos atacs que faran mossegar la pols als teus enemics… i tot això amb la qualitat gràfica i sonora de Neo geo. No t’ho perdis.

Blazing STAR (1998)
Una meravella que res ha d’envejar a les vaques més sagrades del gènere. Encara que beu sens dubte de l’inigualable R-Type que va trencar els esquemes jugables dels shoot em ups en els recreatius en el llunyà 1987, el seu colossal apartat tècnic, els seus sprites renderitzats, la seva  canyera banda sonora, la seva frenètica jugabilitat, les seues sis naus per triar amb les seves pròpies característiques… uffff! No cal seguir. Un shoot em up brutal i espectacular com pocs.

SHOOCK Troopers: 2nd SQUAD (1999)
Animat sens dubte per l’excel·lent primer joc aparegut únicament per als circuits de MVS en els salons recreatius i que mai va aterrar a Neo Geo AES, la segona part d’aquest espectacular run and gun amb vista isomètrica va fer gaudir de valent als afortunats usuaris de neo Geo AES que el van adquirir. Metal Slug? Doncs aquest joc ve a ser el mateix però amb un punt de vista diferent a l’avanç lateral. Grans enemics, trets per tot arreu, diversió, frenetisme, qualitat gràfica i sonora per sobre de la mitjana… Hi ha molts que prefereixen la primera part per originalitat, varietat i contingut (i nosaltres així ho pensem també), però no es pot negar que aquest 2nd Squad és un altre gran títol més per MVS i AES.

ART OF FIGHTING 2 (1994)
Donem començament a les vaques sagrades de la marca. En Art of Fighting, saga que va néixer a rebuf de l’altra franquícia estrella de la casa, van aprofitar la mateixa per entrellaçar les històries de les dues sagues. Ryo i Robert van fer la seva aparició en aquesta espectacular saga de lluita que va causar furor gràcies als seus gràfics, al seu zoom i a la nova introducció de la barra d’esperit que ens permet llançar devastadors atacs una vegada s’omple completament. La seva mítica segona entrega supera en tot a la primera, sent la més recordada de totes tot i que la tercera part era un autèntic prodigi de videojoc que no va trobar el suport que es mereixia. En qualsevol cas, jocs brutals.

REAL BOUT FATAL FURY SPECIAL (1997)
El primer Fatal Fury va ser el primer joc de lluita en Neo Geo, llançat en l’any 1991, i que va ser la resposta al Street Fighter 2 de Capcom. Mítica saga de lluita on vam conèixer per primera vegada als germans Bogard i al seu bon amic Joe Hisashi i amb la qual SNK va donar començament a una de les sagues més importants de la història dels videojocs. Personalment ens vam quedar amb el lliurament al 1997 Real Bout Fatal Fury Special, un autèntic monstre que reunia el millor del primer Real Bout i el potenciava i millorava sense discussió. Un joc, i en general una saga, increïble.

SAMURAI SHODOWN 2 (1994)
Brutal saga de lluita coneguda tant per l’elevada quantitat de sang que apareixia en pantalla com per la seva endimoniada dificultat. SNK ens oferia un joc en què els lluitadors, samurais, ninjes i fins i tot dimonis grotescs empunyaven espases o armes molt diferenciades unes de les altres en un planter únic i fantàstic. D’entre tots els títols de la saga ens vam quedar amb la seva segona entrega per ser la més recordada, ja que era molt superior en tot a la genial primera entrega i va quedar per a la història com un joc mític i increïble.

THE LAST BLADE 2 (1999)
SNK començava a tocar el sostre de la consola i, amb aquest segon lliurament d’aquesta adorable saga, van filar encara més prim: gràfics d’un nivell sublim i aterradorament adorables, uns fons de joc realment aclaparadors i dignes d’admirar, lluitadors al estil Samurai Shodown, amb espases, però posant més èmfasi en la història dels personatges, jugabilitat equilibrada i addictiva, escenes d’animació d’una qualitat impressionant… Una llàstima que no obtingués el seu merescut reconeixement al seu moment. Una joia espectacular.

THE KING OF FIGHTERS (1998)
Es nota que en SNK estaven en estat de gràcia, i gairebé tot el que tocaven, el brodaven: genial idea que van tenir en fusionar els personatges de les seves dues sagues més emblemàtiques, Fatal Fury i Art of Fighting, donant com a resultat una de les sagues més increïbles i recordades en el món dels videojocs. Això era canyella en branca, i si ho veies en els recreatius no deixava indiferent a ningú, i si ho jugaves ja eres víctima, ja que el seu sistema de lluita (per equips) gaudia d’un sistema àgil i accessible que t’enverinava fins a la medul·la. Amb quin ens quedem? És difícil triar entre tanta obra d’art, però ens decantem per la versió de l’any 98, ja que s’inclouen tots els personatges que havien aparegut en la saga i abandona totalment la trama del joc, és a dir, un autèntic i brutal Death Match. Si tens una AES en el teu poder, aquest joc no pot faltar a la teva col·lecció.

Garou: Mark of the Wolves (2000)
Si els aficionats als videojocs voldrien saber quin era el sostre de la consola, SNK ho va demostrar sobradament amb aquest brutal i espectacular joc de lluita, culminació de tants anys fent Fatals Fury, Arts of Figthing, King of Fighters, Samurai Shodown… Amb un sistema de combat apte per a tothom però al mateix temps decididament tècnic i aclaparador, el joc se situa diversos anys després del Real Bout Fatal Fury, del qual només apareix el arxiconegut Terry Bogard. Tots els altres, van debutar en aquest descomunal joc que va explotar com cap altre joc les capacitats de la Neo Geo. El cim de la genialitat de SNK.

Comiat i tancament.

Neo Geo sempre serà recordada per la brutal superioritat respecte a les seves competidores contemporànies i perquè, francament, pràcticament ningú va tenir l’oportunitat en aquells anys de tenir davant seu una Neo Geo, tal era el nivell que tenia aquest monstre, des del seu mateix naixement en el lloc més alt de l’olimp. Era una cosa tan sorprenent, que llavors donava la veritable sensació de ser realment màgica i llegendària. Tal com hem dit abans, no es pot descriure amb paraules les sensacions que inundaven la nostra ment i el nostre cor en els primers anys d’existència de la Neo Geo: quan vèiem a les revistes unes imatges dels inabastables jocs de Neo Geo o com quan estaves davant d’una MVS… allò era tecnologia directament d’un altre planeta. Com havia de ser possible tenir aquells jocs per al teu ús personal? Calia deixar-se ronyó i mig i després un ull per poder tenir la AES i alguns jocs a casa teva. Només podem dir, que per saber ben cert el especial que va ser aquesta consola, cal haver viscut aquella època. Els que no ho heu viscut, ho sentim, us heu perdut viure un moment que era tan fabulós que ens quedàvem com Alan Grant en veure per primera vegada al braquiosaure passejant-se per Jurassic Parc…

Us deixem amb dus imatges, que mostren a les clares, el que poden arribar a fer alguns usuaris que tenen per al seu us particular una placa MVS original però degudament “consolitzada”. Una autèntica passada:

Aquesta última es impressionant a tots els nivells possibles!

En propers articles ja us explicarem la caiguda, demolició i ressorgir de SNK, una història apassionant plena d’alts i baixos i moments memorables. Fins la propera!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada